Eren prop de les 07:30 del matí del diumenge, quan passava
a recollir a David per casa, i més adormits que menys, enfilàvem camí cap a una
de les curses més “temudes” del circuit de les Terres de l’Ebre, la de Tivissa.
Portàvem una idea ben clara del que havíem de
fer: Primer que res, gaudir al màxim de la muntanya, les vistes, l’ambient… Desprès, fer-la amb molta calma, al nostre ritme.
Els números parlen per si
sols (23 Km i 1600 +), i no volíem pas cremar-nos de cara a la nostra primera
marató de muntanya, el pròxim dia 19.
Recollim dorsals, bossa del corredor (mai
millor dit!), saludem a tots els coneguts, Xavi, Heura, Mallo, Mari, Javi i uns quants més i ja ens posem els pantalons
curts i cap a la línea de sortida.
Puntuals, arranquem!
Els primers moments per
dins del poble, ja et donen senyals de que serà una gran cursa, aquells
carreronets, plens de gent corrents, donen molt bon rotllo!
Poc a poc i bona lletra arribem a la primera
cresta de la cursa, que ens porta fins al coll de Maula. Primeres vistes
brutals, i primera zona técnica, i dura. A partir d’aquí, baixada cap a
l’Ermita de Sant Blai, pel GR-7, i d’allí cap a Tivissa un altre cop.
Possiblement és la part menys dura de la cursa, i al mateix temps, una de les més
boniques.
Arribats amb 15 minuts de marge per al tall
horari, reposem forçes a l’avituallament, i cap a la Roca Verdura. Coneixedor
del tram, i amb el tall horari ja superat, decideixo fer-ho amb més calma que
menys. Sé que al final, la pujada es fa llarga…
Un cop dalt, el meu company de fatigues,
decideix abandonar, per molèsties al genoll. Millor assegurar. Bona decisió
David!
Arribo a Monegrets, desprès d’haver pujat una
mica el ritme, torno a reposar e
nergies, i cap a la part més dura, i bonica de la
cursa, les Cabreres i la Tossa. Tot un sender nou, obert per la cursa, força tècnic,
amb trossos de grimpar, que ens recompensa amb una magnifica vista de gran part
de la cubeta de Mora a l’esquerra, i a l’esquena, del Delta de L’Ebre. Sense
paraules! és un d’aquells moments en que penses “val la pena l’esforç!”
Un cop deixada enrere la Tossa, la cursa ens
dona una mica de descans, transcorrent per zones menys tècniques, i menys
dures, fins al coll de Monetze i les Pinangleres.
Per fi, la part final de la cursa. La baixada
de la Garita… Un altre cop, tirant de molta técnica, precaució, ajudat de les
cordes (tot i això, vaig caure) i molta sobrecarga als quàdriceps de tant
frenar. Com a traca final de la cursa, tot un encert!!
Els últims 200 metres son en una suau baixada,
per asfalt, planets… es fa raríssim desprès de tota la cursa!
En definitiva, una cursa espectacular.
Organització de 10, ambient genial, recorregut fantàstic…
Moltes gràcies per fer-me disfrutar tant!!
Salut i cames!!
Diego Gomez
Hola!!! Ja es poden tramitar les llicències federatives de la FEEC temporada 2014.
